Un mundo flotante, Fotografías de Jacques Henri Lartigue (1894-1986)

Título: Un mundo flotante, Fotografías de Jacques Henri Lartigue (1894-1986)
Fecha de Inicio: 2010-08-27
Fecha de Finalización: 2010-10-10

Hasta el 10 de octubre

CaixaForum Barcelona, Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8. 08038 BARCELONA

L’exposició recull prop de 230 imatges representatives de les diferents etapes i temàtiques que va abordar al llarg de la seva vida, totes elles procedents de la Donation Jacques Henri Lartigue de Paris, entitat encarregada de vetllar per la conservació i divulgació de la donació que va fer el fotògraf l’any 1979 a l’Estat francés.

La exposición recoge cerca de 230 imágenes representativas de las distintas etapas y temáticas que abordó a lo largo de su vida, todas ellas procedentes de la Donation Jacques Henri Lartigue de París, entidad encargada de velar por la conservación y divulgación de la donación que hizo el fotógrafo en 1979 al Estado francés.

The exposure has about 230 representative images of different stages and thematics that he boarded through his life, all of that from the Donation Jacques Henri Lartigue of Paris, entity charged to ensure for the conservation and divulgation of the donation that made the photographer in 1979 at French State.

Darwin observador, Darwin naturalista

Título: Darwin observador, Darwin naturalista
Fecha de Inicio: 2010-08-27
Fecha de Finalización: 2010-11-15

Hasta el 15 de noviembre

CosmoCaixa Barcelona, C/ Isaac Newton, 26. 08022 BARCELONA

L’exposició es centra en el viatge que Darwin, a bord de l’embarcació H.M.S. Beagle va realitzar al voltant del món, recollint especímens, i es basa en les descripcions que va publicar en el seu famós diari del periple.

La exposición se centra en el viaje que Darwin, a bordo de la embarcación H.M.S. Beagle, realizó alrededor del mundo, recogiendo especímenes, y se basa en las descripciones que publicó en su famoso diario del periplo.

The exposure focuses on the travel that Darwin, aboard a ship called H.M.S. Beagle, he realized towards the World, collecting specimens, and it bases in descriptions that he published in his famous periplus diary. 

Abracadabra, ilusionismo y ciencia

Título: Abracadabra, ilusionismo y ciencia
Fecha de Inicio: 2010-08-27
Fecha de Finalización: 2011-03-01

Hasta el 1 de marzo de 2011

CosmoCaixa Barcelona, C/ Isaac Newton, 26. 08022 BARCELONA

Durant segles els mags han demostrat tenir una sabiduría extraordinària sobre com el nostre cervell pot convertir en una il.lusió tot allò que percep a través dels sentits. Aquesta habilitat ens permet explorar com els mags aconsegueixen que els seus jocs semblin una conspiració contra les lleis de la física i la lògica.

Durante siglos los magos han demostrado tener una sabiduría extraordinaria sobre cómo nuestro cerebro puede convertir en una ilusión lo que percibe a través de los sentidos. Esta habilidad nos permite explorar cómo los magos consiguen que sus juegos parezcan una conspiración contra las leyes de la física y la lógica.

During a few years the sorcerers have shown to have an special wisdom about how our brain can convert in an ilusion that it perceives through senses. This skill let us to explore how the sorcerers obtain that their games seem a conspiracy versus physical and logical laws.

Per laberints

Del 28 de juliol de 2010 al 9 de gener de 2011 – Centre de cultura contemporània de Barcelona (CCCB)

Al llarg de la seva història, els laberints han experimentat variacions de forma, d’escala i de dimensions que conviden a un recorregut visual, tàctil o corporal, sense oblidar el moviment mental i imaginari que la idea del laberint comporta, amb implicacions màgiques, religioses, simbòliques, estètiques, morals o científiques, segons les èpoques i les tradicions culturals.

A lo largo de su historia, los laberintos han experimentado variaciones de forma, de escala y de dimensiones que invitan a un recorrido visual, táctil o corporal, sin olvidar el movimiento mental e imaginario que la idea del laberinto comporta, con implicaciones mágicas, religiosas, simbólicas, estéticas, morales o científicas, según las épocas y las tradiciones culturales.

In their history, the labyrinths have experienced different forms, scale and dimensions that invite a visual, tactile and corporal tour, without forget the mental and imaginary movement that endures the labyrinth idea, with sorceresses, symbolic,  aesthetics         or scientific things, as the epochs and cultural traditions.

Barcelona – Valencia – Palma – Una història de confluències i divergències

Fins al 12 de setembre – Centre de cultura contemporània de Barcelona (CCCB)

Tres ciutats que en molts moments han anat alhora o han transitat sobre les mateixes línies de força. Així, més enllà de la llengua comuna, hi trobem una arquitectura i un urbanisme semblant, una geografia humana perfectament equiparable – amb el tumult, les paradoxes, l’estridència i la varietat pròpies de les urbs del segle XXI -, en definitiva, una estètica urbana, que les agermana, tot i que cadascuna d’elles ha conservat sempre les pròpies particularitats i que s’han produït èpoques de distanciament i, fins i tot, d’enfrontament.

Tres ciudades que en muchos momentos han ido a la vez o han transitado sobre las mismas líneas de fuerza. Así, a parte de la lengua común, encontramos una arquitectura y un urbanismo parecido, una geografía humana perfectamente equiparable – con el tumulto, las paradojas, la estridencia y la variedad propias de las urbes del siglo XXI – en definitiva, una estética urbana, que las hermana, aunque cada una de ellas ha conservado siempre las particularidades propias y que se han producido épocas de distanciamiento i, también, de enfrentamiento.

Three cities that in a few moments have gone simultaneously or have travelled over the same force lines. By this way, apart of the common language, we find a seemed architecture and urbanism, a perfectly comparable human geography, with paradoxes, stridency and variety of the XXI century cities. Definitively, an urban aesthetics, although every one have always preserved own particularities and they have produced distancing and clash epochs.

Miquel Barceló (1983-2009)

Gil J Wolman. Sóc immortal i estic viu

Gil J Wolman. Sóc immortal i estic viu

Gil J Wolman. Soy inmortal y estoy vivo

Gil J Wolman. I am immortal and alive

04/06/2010-09/01/2011

MACBA: Plaça dels Àngels, 1 (08001, Barcelona)

L’artista francès Gil J Wolman (1929-1995) va ser un pioner en la recerca de les possibilitats d’intersecció i alteració dels llenguatges visuals i textuals. Aquesta exposició, la primera monogràfica que es dedica a Wolman dins l’Estat espanyol, integrada per unes 250 obres i documents, des de L’Anticoncept (1951) fins a Voir de mémoire (1995), aplega les peces més significatives i fèrtils de la seva carrera, algunes de les quals inèdites fins ara.

Wolman va ser un dels membres més destacats del moviment artístic i intel·lectual del lletrisme, al qual es va adherir ben aviat. Creat per l’artista parisenc d’origen romanès Isidore Isou a mitjan dels anys quaranta, a partir dels moviments dadaista i futurista de principi del segle XX, el lletrisme tenia la convicció que tant en la poesia, com en la música, en la pintura i en altres llenguatges de l’expressió artística, ja s’havien assolit els cims expressius. S’havia arribat a un moment històric d’estancament en el qual tot allò que es produís seguint els camins clàssics, encara que fos violentant-los, no era sinó repetició i declivi. Per començar un nou cicle creatiu calia, en primer lloc, tornar al principi, deconstruir els llenguatges artístics. Tornar als signes, buidats de la seva càrrega semàntica: a les lletres.

Lletres –en el sentit de símbols i sons no interpretats— són els elements bàsics de la creació poètica, que podien i havien de combinar-se de noves maneres. Així, el poema lletrista havia de ser purament formal; es podien explorar noves síntesis entre escriptura i arts visuals; en cinema, que segons Isou era un art «massa ric, obès», se separen banda sonora i imatge o s’acoblen nous sentits a l’obra ja realitzada d’altres autors; en fotografia, es pinta sobre la imatge… L’obra aliena, ja sigui d’art o de consum, és apropiada, empeltada, mutilada, desvirtuada, subvertida, dotada de nous continguts, signes i sentits.

D’aquesta tesi seminal, iconoclasta i revolucionària, que Isou, Wolman i els seus companys van realitzar en una obra torrencial, en va derivar el 1952 la Internacional Lletrista: una escissió encapçalada per Guy Debord (tan influent en els moviments contestataris de les dècades següents a través del seu Moviment Situacionista i el seu llibre La societat de l’espectacle) i Gil J Wolman. Com es dedueix de les citacions reproduïdes al principi d’aquest text, Debord i Wolman postulaven l’extensió de la revolució lletrista a la crítica de la vida social i política i al compromís personal amb allò que denominaven «una manera prou nova de viure la pròpia vida». Al cap d’uns quants anys, i per motius que no s’han explicat mai, Debord va expulsar Wolman del moviment.

La considerable quantitat i qualitat de les obres, documents i publicacions que integren aquesta exposició la converteixen en una mena d’enciclopèdia del lletrisme. L’exposició s’articula en quatre àmbits. En primer lloc, la pel·lícula L’Anticoncept, realitzada el mateix any (1951) i en sintonia amb la pel·lícula d’Isou Traité de bave et d’éternité. Si aquesta es basava en la tècnica lletrista del «muntatge discrepant», en què so i imatge no es corresponen, L’Anticoncept es projectava damunt un globus d’heli col·locat davant la cortina del cinema, en comptes de fer-ho damunt la pantalla tradicional. La imatge s’apaga i s’encén alternant el blanc i el negre d’una manera intermitent i amb diversos ritmes, alhora que s’escolten poemes, breus reflexions i textos sincopats, falsament cantats. La pel·lícula va ser prohibida per la censura francesa, de manera que quan, al mes següent, es va projectar al Festival de Cinema de Canes, només es va permetre l’entrada a la premsa. Com la pel·lícula de Debord de 1952 Hurlements en faveur de Sade, la de Wolman renuncia a la narració iconogràfica, en aplicació estricta dels principis lletristes al cinema.

El segon àmbit de l’exposició se centra en els anys en què Wolman, Debord, Jean-Louis Brau i Serge Berna se separen del grup d’Isou i constitueixen la Internacional Lletrista (1952-1957), assaig general de la futura Internacional Situacionista (1957-1972) de Guy Debord. En aquesta època, Wolman i Debord firmen el Mode d’emploi du détournement: el détournement (desviació) és la tècnica lletrista que consisteix en l’ús deliberat de material plagiat per alterar-ne i subvertir-ne el sentit. Wolman porta a la pràctica les instruccions d’aquest manual a la novel·la détournée titulada J’écris propre (1956), que s’avança uns anys a les cut-up de Brion Gysin i William Burroughs i a les Mémoires del mateix Debord. El 1956 participa, amb Asger Jorn i Pinot-Gallizio, en el Primer Congrés Mundial dels Artistes Lliures que va tenir lloc a Alba (Itàlia).

El 1959 Wolman reprèn les recerques plàstiques al costat de Brau, després d’haver realitzat, el 1952, Un homme saoul en vaut deux («Un home borratxo val per dos»: el títol porta incorporat un joc de paraules entre seul –sol– i saoul –borratxo–) i les vuit Métagraphies del 1954. Posteriorment s’associa amb certes manifestacions lletristes i exposa les seves impressionants pintures lletristes a la Galerie Weiller el 1961.

A la sala següent, hi trobem les composicions d’art scotch (procediment que consisteix a arrencar tires de paper imprès i adherir-les amb pega –scotch– sobre fusta o tela), que exhibeix a la Galerie Valérie Schmidt els anys 1964, 1966 i 1968. El 1964, durant una exposició del grup a la Galerie Stadler, torna a trencar amb els lletristes i funda la gairebé virtual Segona Internacional Lletrista amb Brau i François Dufrêne. Després continua en solitari, fins a mitjan anys setanta, la seva obra d’art scotch, manipulant els grans titulars de premsa i els continguts i imatges als quals fan referència, per presentar discursos alternatius i subvertir, violentar o revelar el llenguatge, la lògica i el discurs dels mitjans de comunicació de masses.

Finalment, al quart i últim espai de l’exposició, s’hi presenten els treballs relacionats amb el «moviment separatista» que va crear l’any 1977 i del qual seria l’únic membre; buscant la senzillesa («com més senzill, més bell», deia sovint), es limita a partir objectes en dos, sense més preocupacions estètiques.

Als anys vuitanta i fins a la seva mort, el 1995, torna a l’escriptura i publica una vintena de llibres i plaquettes de tiratges ínfims a les seves Éditions Inconnues. Roda una desena de vídeos, alguns dels quals es mostren a l’exposició: el 1981, Le Drame discret de Mitterrand (un zàpping entre El discreto encanto de la burguesía de Buñuel i l’assumpció de la presidència pel dirigent socialista); el 1990, L’Anticoncept à New York, al·lucinant revisió crítica de L’Anticoncept, filmant des de la pantalla els espectadors. Cobreix parcialment de tela verge olis adquirits en encants i mercats ambulants (Peintures fermées, 1989), n’amaga algunes parts (Peintures cachées, 1987), o exposa obres que després crema per exhibir-ne el record en forma de marcs buits excepte pel títol…, entre d’altres tècniques i recursos creatius per replantejar, com havia anat fent des del principi de la seva trajectòria, la naturalesa de les relacions entre la paraula i la imatge amb el món.

El artista francés Gil J Wolman (1929-1995) fue un pionero en la investigación de las posibilidades de intersección y alteración de los lenguajes visuales y textuales. Esta exposición, la primera monográfica que se le dedica en España, compuesta por unas 250 obras y documentos, desde L’Anticoncept (1951) hasta Voir de mémoire (1995), reúne las piezas más significativas y fértiles de su carrera , algunas de ellas hasta ahora inéditas.

Wolman fue uno de los miembros más destacados del movimiento artístico e intelectual del letrismo, al que se adhirió tempranamente. Creado por el artista rumano-parisiense Isidore Isou a mediados de los años cuarenta, a partir de los movimientos dadaísta y futurista de principios del siglo XX, el letrismo tenía la convicción de que tanto en la poesía, como en la música, en la pintura y en otros lenguajes de la expresión artística, las cimas expresivas ya habían sido alcanzadas. Se había llegado a un momento histórico de estancamiento en el que todo lo que se produjese siguiendo los caminos clásicos, aunque fuera violentándolos, no podía ser más que repetición o declive. Para empezar un nuevo ciclo creativo era necesario, en primer lugar, regresar a los principios, deconstruir los lenguajes artísticos. Volver a los signos, vaciados de su carga semántica: a las letras.

Letras –en el sentido de símbolos y sonidos no interpretados– son los elementos básicos de la creación poética, que podían y debían combinarse de formas nuevas. Así, el poema letrista tenía que ser puramente formal; podían explorarse nuevas síntesis entre escritura y artes visuales; en cine, que según Isou era un arte «demasiado rico, obeso», se separan banda sonora e imagen o se acoplan nuevos sentidos a la obra ya realizada de otros autores; en fotografía, se pinta sobre la imagen… La obra ajena, de arte o de consumo, es apropiada, injertada, mutilada, desvirtuada, subvertida, dotada de nuevos contenidos, signos y sentidos.

De esa tesis seminal, iconoclasta y revolucionaria, que Isou, Wolman y sus compañeros realizaron en una obra caudalosa, derivó en 1952 la Internacional Letrista: una escisión encabezada por Guy Debord (tan influyente en los movimientos contestatarios de las décadas siguientes a través de su Movimiento Situacionista y su libro La sociedad del espectáculo) y Gil J Wolman. Como se deduce de las citas reproducidas al principio de este texto, Debord y Wolman postulaban la extensión de la revolución letrista a la crítica de la vida social y política y al compromiso personal con lo que llamaban «un modo suficientemente nuevo de vivir la propia vida». Al cabo de pocos años, y por motivos nunca explicados, Debord expulsó a Wolman del movimiento.

La considerable cantidad y calidad de las obras, documentos y publicaciones que integran esta exposición la convierten en una especie de enciclopedia del letrismo. La exposición se articula en cuatro ámbitos. En primer lugar, la película L’Anticoncept, realizada en el mismo año (1951) y en sintonía con la película de Isou Traité de bave et d’éternité. Si esta se basaba en la técnica letrista del «montaje discrepante», en la que sonido e imagen no se corresponden, L’Anticoncept se proyectaba sobre un globo de helio colocado ante la cortina del cine en vez de hacerlo sobre la pantalla tradicional. La imagen se apaga y se enciende alternando el blanco y el negro de forma intermitente y con distintos ritmos, al tiempo que se oyen poesías, breves reflexiones y textos sincopados, falsamente cantados. La película fue prohibida por la censura francesa, de modo que para su proyección, al mes siguiente, en el Festival de Cine de Canes, solo se permitió la entrada a la prensa. Como la película de Debord de 1952 Hurlements en faveur de Sade, la de Wolman renuncia a la narración iconográfica, en aplicación estricta de los principios letristas al cine.

El segundo ámbito de la exposición se centra en los años en los que Wolman, Debord, Jean-Louis Brau y Serge Berna se separan del grupo de Isou y constituyen la Internacional Letrista (1952-1957), ensayo general de la futura Internacional Situacionista (1957-1972) de Guy Debord. En esta época Wolman y Debord firman el Mode d’emploi du détournement: el détournement (desvío) es la técnica letrista que consiste en el uso deliberado de material plagiado para alterar y subvertir su sentido. Wolman lleva a la práctica las instrucciones de ese manual en la novela détournée titulada J’écris propre (1956), que precede en algunos años a las cut-up de Brion Gysin y William Burroughs y a las Mémoires del mismo Debord. En 1956 participa, con Asger Jorn y Pinot-Gallizio, en el Primer Congreso Mundial de los Artistas Libres que tuvo lugar en Alba (Italia).

En 1959 Wolman reanuda sus investigaciones plásticas junto a Brau, tras realizar, en 1952, Un homme saoul en vaut deux («Un hombre borracho vale por dos»: el título lleva incorporado un juego de palabras entre seul –solo– y saoul –borracho–) y las ocho Métagraphies de 1954. Posteriormente se asocia a ciertas manifestaciones letristas y expone sus impresionantes pinturas letristas en la Galerie Weiller en 1961.

En la siguiente sala encontramos las composiciones de art scotch (procedimiento que consiste en arrancar tiras de papel impreso y adherirlas con pegamento –scotch– sobre madera o tela), que exhibe en la Galerie Valérie Schmidt en 1964, 1966 y 1968.

En 1964, durante una exposición del grupo en la Galerie Stadler, vuelve a romper con los letristas y funda la casi virtual Segunda Internacional Letrista en compañía de Brau y de François Dufrêne. Luego prosigue en solitario hasta mediados de los años setenta su obra de art scotch, manipulando los grandes titulares de prensa y los contenidos e imágenes a los que se refieren, para presentar discursos alternativos y subvertir, violentar o revelar el lenguaje, la lógica y el discurso de los medios de comunicación de masas.

Finalmente, en el cuarto y último espacio de la exposición se presentan los trabajos relacionados con el «movimiento separatista» que creó en el año 1977 y del que sería el único miembro; en busca de la sencillez («cuanto más sencillo, más bello», solía decir), se limita a partir objetos en dos, sin mayores preocupaciones estéticas.

En los años ochenta y hasta su muerte, en 1995, vuelve a la escritura y publica una veintena de libros y plaquettes de tirajes ínfimos en sus Éditions Inconnues. Rueda una decena de vídeos, algunos de los cuales se muestran en la exposición: en 1981, Le Drame discret de Mitterrand (un zapping entre El discreto encanto de la burguesía de Buñuel y la asunción de la presidencia por el dirigente socialista); en 1990, L’Anticoncept à New York, alucinante revisión crítica de L’Anticoncept, filmando desde la pantalla a los espectadores. Cubre parcialmente de tela virgen óleos adquiridos en mercadillos (Peintures fermées, 1989), oculta partes de ellos (Peintures cachées, 1987), o expone obras que luego quema para exhibir su recuerdo en forma de marcos vacíos salvo por su título…, entre otras técnicas y recursos creativos para replantear, como había ido haciendo desde el principio de su trayectoria, la naturaleza de las relaciones entre la palabra y la imagen con el mundo.

The French artist Gil J Wolman (1929–1995) was a pioneer in researching the intersection and alteration of visual and textual languages. This show, the first monographic exhibition of Wolman’s work ever held in Spain, consists of about 250 works and documents, from L’Anticoncept (1951) to Voir de mémoire (1995). It includes the artist’s most important and fertile pieces, some of them never before exhibited.
Wolman was an outstanding member of Lettrism, an artistic and intellectual movement that he joined early on. Created in the mid-1940s by the Rumanian-Parisian artist Isidore Isou, Lettrism was based on the early twentieth-century Dadaist and Futurists movements. It maintained that the expressive heights of all artistic languages (poetry, music, painting and so forth) had already been reached. A stagnant historical moment had arrived where anything produced by classic means, even by violating those means, was doomed to repetition or decadence. In order to initiate a new creative cycle, it was necessary, first and foremost, to go back to the beginnings, to deconstruct artistic languages. This meant a return to signs emptied of their semantic weight, that is, a return to letters.

As uninterpreted symbols and sounds, letters are the basic elements of poetic creation; they could be, indeed had to be, combined in new ways. Thus, Lettrist poetry was purely formal. New syntheses between writing and the visual arts were explored; in film, which Isou deemed an art ‘too rich, obese,’ sound and image were separated or new meanings were given to works by other authors; in photography, images were painted on… Works of art or consumption by others were appropriated, grafted, mutilated, adulterated, undermined and given new contents, signs and meanings.

On the basis of this seminal, iconoclastic and revolution thesis, Isou, Wolman and their peers produced copiously. In 1952, the Lettrist International was founded, a splitter movement led by Guy Debord (whose Situationist Movement and book Society of the Spectacle would exercise great influence on the protest movements in the following decades) and Gil J Wolman. As is suggested by the quotes at the opening of this text, Debord and Wolman posited extending the Lettrist revolution to a criticism of social and political life, and to personal commitment with what they called ‘a sufficiently new way of living life itself’. After a few years, and for reasons never explained, Debord expelled Wolman from the movement.

Due to the number and quality of the works, documents and publications included in this exhibition, it is a sort of encyclopaedia of Lettrism. The exhibition consists of four parts. First, the film L’Anticoncept, made the same year (1951) as Isou’s Traité de bave et d’éternité, with which it has a certain affinity. Whereas Isou’s film in based on the Lettrist technique of ‘discrepant editing’ in which sound and image are not aligned, L’Anticoncept is projected onto a weather balloon placed in front of the theatre’s curtain, rather than on a traditional screen. The image comes on and off, with the black and the white alternating intermittently and with different rhythms, and the sound consists of poems, brief reflections and syncopated texts falsely sung. The film was banned by the French censors; its screening at the Cannes Film Festival the month after it was completed was only open to the press. Like Debord’s 1952 film Hurlements en faveur de Sade (Howls for Sade), Wolman’s film rejects iconographic narration and effects a strict application of Lettrist notions about film.

The second part of the exhibition focuses on the period when Wolman, Debord, Jean-Louis Brau and Serge Berna separated from Isou’s group to form the Lettrist International (1952–57), a dress rehearsal, so to speak, for Guy Debord’s Situationist International (1957–72). During those years, Wolman and Debord wrote the manual Mode d’emploi du détournement. Détournement (detour) is the Lettrist technique of altering and undermining the meaning of deliberately plagiarised material. Wolman put into practice the manual’s instructions in the détournée novel entitled J’écris propre (1956). The novel predates by a few years both Brion Gysin and William Burroughs’s first collaborative experiments with the Cut-Up method and Debord’s Mémoires. In 1956, he participated – along with Asger Jorn and Pinot-Gallizio – in the First World Congress of Artists in Alba, Italy.

In 1959, Wolman resumed his research in the visual arts with Brau, after producing, in 1952, Un homme saoul en vaut deux (‘A drunk man is worth two’), a title that makes a pun on the French words seul (alone) and saoul (drunk), and his eight Métagraphies (1954). Later, Wolman was associated with other Lettrist expressions and exhibited his striking Lettrist paintings at the Galerie Weiller in 1961. In the next room are the ‘Scotch art’ compositions (produced by means of a procedure that consists of tearing strips of printed paper and taping them to wood or canvas) that were shown at the Galerie Valérie Schmidt in 1964, 1966 and 1968.

In 1964, during a group show at the Galerie Stadler, Wolman once again broke with the Lettrists and, along with Brau and François Dufrêne, founded the almost virtual Second Lettrist International. Largely alone, in the following years (indeed, through the mid-1970s) he pursued his ‘Scotch art’ pieces, working with major newspaper headlines, as well as the contents and images to which they referred, to present alternative discourses, undermining, violating or revealing the language, logic and discourse of the mass media.

The fourth and last section of the exhibition deals with the works related to the ‘separatist movement’ that Wolman created in 1977; he was the movement’s sole member. In search of simplicity (‘the more simple, the more beautiful,’ he used to say), he limited himself to splitting objects in two, without greater aesthetic concerns.

In the 1980s and until his death in 1995, he resumed writing, publishing some twenty books including smaller editions at his Éditions Inconnues. He also shot about ten videos, some of which are presented in this exhibition: in 1981, Le Drame discret de Mitterrand (a back-and-forth between Buñuel’s The Discreet Charm of the Bourgeoisie and the Socialist Party candidate’s swearing in as president); in 1990, L’Anticoncept à New York, a hallucinatory critical revision of L’Anticoncept, filmed from the screen looking out at the audience. He partially covers with white canvas oil paintings bought at flea markets (Peintures fermées, 1989) or he conceals parts of those paintings (Peintures cachées, 1987). He also exhibited works that he later burned in order to exhibit the memory of the paintings in the form of frames empty except for the title… These are some of the techniques and creative resources used to reformulate the questions that had concerned him since the beginning of his career: the nature of the relation between the word and the image, on the one hand, and the world, on the other.

Planetarium: Evolution

Planetari: Evolució

Planetario: Evolución

COSMOCAIXA: Isaac Newton, 26 (08022, Barcelona)

Caps de setmana i festius / Fines de semana y festivos / Weekends and festivities

12.00, 16.00, 19.00hs / 2€

Des de les galàxies fins els éssers vius sobre la Terra, el canvi és la norma. Amb aquest programa repassarem les grans fites aconseguides per l’evolució de la matèria.

Desde las galaxias hasta los seres vivos sobre la Tierra, el cambio es la norma. Con este programa repasaremos los grandes hitos conseguidos por la evolución de la materia.

From galaxies till live beeings over the Earth: we will take a look to big challenges of the evolution of matter.